La floració arbequina

Cada febrer els ametllers ens anuncien l’arribada del bon temps a Catalunya, és la seva manera de dir-nos que l’esclat de color i olors de la primavera ja és aquí.

Entre tots els arbres fruiters que treuen flor a Catalunya, l’ametller és l’única espècie típicament mediterrània. A més, és la primera espècie que treu flor a Catalunya i Arbeca és una de les millors zones del país per gaudir de l’espectacularitat de la seva floració.

La bellesa de la floració arbequina ve donada per presentar grans extensions d’ametllers, que a banda d’agradar-nos la vista amb les seves flors blanques i rosades, tenen un punt fantasiós gràcies a les formes dels troncs i branques, són ametllers centenaris cuidats generació rere generació.

Quan hom es troba al bell mig d’un camp d’ametllers arbequins té la sensació de ser en mig d’un gran bosc florit, aquesta sensació no es percep de la mateixa manera als camps d’arbres fruiters de regadiu com el presseguer, el cirerer, la perera o la pomera, ja que la distribució dels arbres (rengs) és amuntegada i més homogènia, aprofitant fins el darrer pam de terra.

Quan arriba l’hora daurada, la posta de sol, la màgia de la floració arbequina es multiplica. La situació geogràfica dels camps d’ametllers arbequins, en un petit altiplà que precedeix la gran plana d’Urgell, fa que el sol sembla que vulgui fondre’s entre les arrels dels ametllers, formant una efecte visual únic però efímer.

Cada any s’organitzen activitats a l’entorn dels ametllers florits, les trobareu aquí.

Hi havia una vegada a la fageda del Retaule…

faig pare senia els ports

Si voleu ser protagonistes d’un conte de fades heu de visitar la fageda del Retaule.

Situada al municipi de la Sénia, al cor del Parc Natural dels Ports, res té a envejar a les fagedes catalanes més conegudes com la fageda d’en Jordà a la Garrotxa o la fageda de Santa Fe del Montseny.

La singularitat de la fageda del Retaule rau en ser la fageda més meridional del continent europeu i en viure-hi un dels arbres monumentals més fascinants de Catalunya, el Faig Pare o Faig del Retaule.

El faig és un arbre caducifoli típic de climes temperats o atlàntics i a Catalunya es desenvolupa, en excepció de la Val d’Aran, en el clima mediterrani. Els faigs arribaren a Catalunya fugint del fred durant l’última glaciació i malgrat l’escalfament global encara hi perduren. Aquest fet es deu a diversos factors que alteren les condicions climàtiques d’allí on viuen els faigs catalans, permetent d’aquesta manera el seu desenvolupament, gràcies a uns ambients més frescos i humits. Aquest factors són l’altitud, l’orientació i la llunyania amb el mar.

La fageda del Retaule s’ubica a la vall del barranc de la Fou, més concretament a la seva capçalera formada pel barranc del Retaule. Cal cercar-la en una fondalada força abrupte i orientada al nord, busca la màxima humitat possible i s’enlaira cap al cel per tocar el sol. A diferència de les fagedes de més latitud, les quals es desenvolupen en ambients planers, la del retaule ho fa en un entorn esquerp i costerut, només ho pot fer així.

Però entre tots els faigs que formen la fageda del Retaule en destaca un de molt especial. El més antic, el més alt, el més ample, el més màgic. El Faig Pare té més de 250 anys, presideix grandiós tot aquest paratge convertint-lo en el millor escenari d’un conte de fades, gràcies a les seves arrels capricioses i a les seves branques que semblen voler abraçar els visitants.

Des de la Sénia cal dirigir-se cap a l’embassament d’Ulldecona, des d’allí s’agafa una pista cap a l’àrea de lleure de la Fou i més amunt s’estaciona el vehicle a la Font del Teix. Només apte per a vehicles tot terreny es pot accedir fins a la tanca del Morral del Catinell, després cal continuar a peu direcció el Pi Gros del Retaule, finalment s’arriba a la fageda.

Més informació sobre la ruta

Les Columbretes, les Illes de les Serps

les columbretes

Les Columbretes són un regal pels navegants entre Catalunya i el País Valencià, al bell mig del Mediterràni, a les aigües de Castelló, sobresurten del mar per saludar a aquells qui s’aventuren a navegar fins allí. I no són pocs, hi ha qui ve des de les costes de Castelló amb golondrina per a fer-hi una visita guiada, altres acudeixen amb les seves embarcacions privades per a fer un bany i altres, com els companys de Deltasub, per a fer-hi snorkeling i submarinisme.

Vam salpar des del port de la Ràpita un bonic matí de primavera, seguíem la costa de Castelló i el Montsià i la serra d’Irta sempre marcaven les seves siluetes a terra ferma, fins que les Columbretes, enmig del no res, començaven a puntejar en l’horitzó.

les columbretes

Les dos hores de navegació havien valgut la pena. L’Illa Grossa s’obria de braços per donar-nos la benvinguda a aquell paradís volcànic. Qui ho havia de dir, que allí, entre Eivissa, Castelló i el delta de l’Ebre, la naturalesa havia de ser tan i tan capritxosa…

les columbretesL’arxipèlag el formen un conjunt d’illots i esculls, tots ells cons volcànics. L’illa Grossa és la més representativa, ja que hom pot llegir perfectament el gran crater que formaren les successives erupcions. La seva porta d’entrada, al nord est, és precisament la zona on les llevantades s’han encarregat d’erosionar més el basalt, permetent així el pas de les embarcacions i ser una zona de resguard per pescadors i navegants.

les columbretes

L’illa Grossa fou poblada recentment, al segle XIX, primer per una colònia de farers i actualment pels tècnics de la Reserva Natural. Els tècnics, que viuen allí tot l’any, us explicaran moltes coses interessants, per exemple, el perquè antigament les Columbretes s’anomenaven les Illes de les Serps. 

No us explicarem més coses sobre les Columbretes, heu d’anar-les a conèixer! Ja sigui per a fer-hi una passejada guiada, fer-se un bany en les seves aigües cristal·lines, practicar snorkeling o submarinisme en un fons marí ple de vida o simplement gaudir del seu paisatge en bona companyia. 

Més informació

Activitat recomanada

les columbretes

La febre de les piscines naturals

piscines naturals terra alta

Era mig matí quan en Dani de la Casa dels Abeuradors de Gandesa ens proposava apropar-nos a una de les piscines naturals de la Terra Alta i el Matarranya, la de l’Assut del Molí, entre Caseres i Calaceit. 

La geomorfologia de la Terra Alta presidida pels Ports i una gran altiplà, que des dels seus peus deriva vers la Vall de l’Ebre, afavoreix la formació de piscines naturals. Els dos ambients geomorfològics es caracteritzen pels sòls calcaris els quals l’aigua dels Ports s’encarrega de modelar.

A la zona muntanyosa trobem diversos espais encaixats entre muntanyes com el Parrissal de Beseit, les Olles de Bot, el Toll de Vidre d’Arnes o la Fontcalda de Gandesa a la serra de Pàndols i Cavalls. A la zona més planera el riu Algars s’encarrega de formar llargues fondalades on en alguns punts, gràcies als capricis de la roca, s’hi formen piscines naturals com la d’Arenys de Lledó o la de l’Assut del Molí.

La piscina natural de l’Assut del Molí no es troba entre les més conegudes però els vilatans de Caseres, la població més propera, la coneixen molt bé. Els paisatges agraris de secà marquen el patró paisatgístic i el riu Algars s’encarrega de trencar-lo gràcies a un llit fluvial molt ample. L’espai, que presumeix de tenir aigua durant gran part de l’any, presenta dues piscines naturals que es divideixen per un petit salt d’aigua.

En Dani ens explicava que en els últims anys han incrementat els visitants i turistes que pernocten a la zona motivats per aquests espais. Poder-se refrescar en espais naturals verges, d’aigües cristal·lines i no massificats sembla que podria convertir-se en un nou argument diferenciador de les comarques de la Terra Alta i el Matarranya. Tot plegat caldrà gestionar-ho molt bé perquè no es sobrepassi la capacitat de càrrega i no suposi un greuge per la qualitat ambiental, seguint exemple de poblacions com Beseit amb el Parrissal o Sant Carles de la Ràpita amb la platja del Trabucador.

On les glaceres es feien petons, MónNatura Pirineus

Imagineu-vos un lloc modelat per diverses glaceres que es feien petons, amb paisatges que semblen dibuixats per artistes capritxosos, on hi viuen mamífers i aus salvatges i on podeu submergir-vos en l’essència de les muntanyes més altes de Catalunya. Aquest lloc és MónNatura Pirineus, a les Valls d’Àneu.

monnatura-pirineus

Recordo encara quan els companys de Geografia van fer-hi una escapada, des de llavors sempre he tingut en ment visitar les planes de Son. Han hagut de passar més de deu anys però mai és tard quan es tracta d’impregnar-se de natura, cultura i fer nous amics, com la Cristina (@misharnon a Instagram), una autèntica amant de la Val d’Aran. Tot gràcies als companys de Descobreix Catalunya, els quals premiaren una de les meves fotografies amb un cap de setmana a MónNatura Pirineus, juntament a altres instagramers d’arreu de Catalunya.

son-valls-aneu

La conscienciació i educació ambiental a través d’activitats turístiques és l’objectiu de MónNatura Pirineus. Compta amb servei d’habitacions i restauració, un observatori astronòmic i un centre de fauna salvatge. Les activitats són ideals per a gaudir-les amb els més petits però no per això manquen de rigorositat científica.

MónNatura es troba a les planes de Son, vora Son, un llogaret amb poc més d’una desena d’habitants que presumeix d’un art romànic excepcional. La riquesa del romànic dóna pistes de la importància geoestratègica de Son en el passat, quan feia de peatge de les rutes de transhumància que travessaven els Pirineus. D’aquí en deriva el seu nom, no té res a veure amb el son, com d’antuvi podríem pensar. Segons Joan Coromines el nom del poble és d’origen iberobasc isun (penyora, multa).

esterri-daneu

Una antiga glacera que baixava de la Bonaigua (seguint el curs de la Noguera Pallaresa) empenyia el gel cap a Son, vall amunt, i topava amb una altra glacera que baixava del Tèsol i altres glaços que es desplaçaven des de la vall de Cabanes. Després de l’última edat de gel, la juxtaposició de glaceres donà pas a un llac glacial, avui ja desaparegut per colmatació (acumulació de sediments) i que coincideix amb el que coneixem com les planes de Son. Tot un conglomerat de processos geomorfològics que converteixen a aquest espai en molt i molt interessant.

gat-fer-monnatura

Les planes de Son és terra de cabirols, cérvols, martes, genetes, gats fers, voltors i també óssos bru, l’única espècie que no vam poder observar, i que asseguren que ronda per aquestes muntanyes. La fauna, la vegetació alpina, la geomorfologia, l’astronomia o l’art romànic són només algunes de les temàtiques experiencials que ens proposen des de MónNatura i que se’ns dubte contribueixen a estimar una mica més els Pirineus i la seva biodiversitat.

roca-blanca-pirineu

La Ribera d’Ebre, l’Amazònia catalana

ribera-debre-amazonia

Els qui coneixem la Ribera d’Ebre sovint oblidem coses que en ulls de visitants i turistes resulten autèntics tresors. Parlo dels descensos en piragua pel riu Ebre.

El passat cap de setmana un grup d’instagramers influents visitaren la Ribera d’Ebre. Els igers acostumen a ser usuaris amants de la fotografia de paisatge que cerquen, pràcticament a tota hora, indrets o experiències per a continuar satisfent les seves comunitats, les quals esperen fantàstiques fotografies i també nous indrets per a descobrir.

La sorpresa fou en finalitzar una agradable passejada en caiac entre Garcia i Móra d’Ebre. Els igers em comentaren que mai haurien imaginat que des de dins el riu Ebre es podia contemplar paisatges tan bells i exòtics. Coincidien en que aquell era el millor indret on havien practicat el piragüisme fins aleshores. Sincerament em van sorprendre, no m’esperava aquestes reaccions tan positives.

Els paisatges de ribera són realment bonics. Des de dins el riu s’hi respira pau i hom sembla que formi part de tot aquell entramat de colors, sons i olors que l’envolta. La sensació és la d’estar explorant espais verges, amagats, inaccessibles. La remor del riu mentre llisca, la musicalitat del cant de les aus, la presència d’aus gegantines i la vivaç bellesa del paisatge converteixen aquesta experiència en excepcional, sobretot a la tardor, quan el riu fumeja i els arbres es pinten de mil colors.

Cada cop hi ha més persones que coneixen aquest tresor riberenc i que s’apropen a la comarca per a fer descensos en piragua. Així ho demostren les xifres en augment segons Enblau, l’empresa d’activitats que ens acompanyà. Enblau no només ofereix simples descensos per l’Ebre sinó que els combina amb el birdwatching (observació d’aus) i la història, realitzant descensos en que la batalla de l’Ebre n’és el fil conductor.

Pot ser amb els anys els visitants i turistes aconseguiran despertar també l’interès pel piragüisme a la gent de la comarca. M’agrada imaginar-me famílies o grups d’amics fent esport i gaudint dels seus paisatges habitualment, el riu Ebre convertit en el millor plató per a celebrar-hi competicions d’elit o, fins i tot, veure aquest esport plenament integrat en els esdeveniments festius dels pobles riberencs.

La salicòrnia a cuina

salicornia-delta-ebre-rapita3

El delta de l’Ebre sempre sorprèn. Fa unes setmanes, els companys de l’Oficina d’Inspiració Turística de Sant Carles de la Ràpita, ens explicaven com els restauradors de la població introdueixen en les seues receptes la salicòrnia, una planta autòctona molt abundant al delta de l’Ebre. De fet, la salicòrnia no és nova a cuina, antigament a Catalunya se l’anomenava «amanida de pobre», ja us podeu imaginar el perquè. Tampoc és nova en l’economia deltaica, anys enrere s’emprava per obtenir cendra de sosa o carbonat de sodi, per fer-ne sabó o vidre.

salicornia-delta-ebre-la-rapita

La salicòrnia també es coneguda com espàrrec de mar o herba salada, li agrada viure en sòls salobres, amb una elevada concentració de sal, com els del delta de l’Ebre. Són indrets on altres espècies mai hi sobreviurien, les plantes halòfil·les com la salicòrnia s’adapten en aquests ambients perquè han desenvolupat uns mecanismes que permeten compensar l’elevada concentració de sals.

No fa més de 40 cm d’alçada i presenta un verd lluent gran part de l’any, a la tardor és de color vermell. Si aneu al delta fixeu-vos-hi, la veureu per tot arreu, sobretot en les zones inundables com les llacunes o en espais propers a la mar. Però no l’arranqueu, recordeu que el delta de l’Ebre és un dels pocs parcs naturals de Catalunya, on tota preservació del medi sempre és poca. A més, la salicòrnia té una funció molt important en la conservació del delta de l’Ebre, ja que mitiga els efectes d’erosió dels sòls provocats pels temporals marítims.

Per deleitar-nos amb els seus sabors i nodrir-nos de les seues propietats caldrà visitar els restauradors de la Ràpita, de moment quatre restaurants ja han començat a treballar amb ella: Llansola 1921, Albert Guzmán, Can Batiste i Ventall Freddy.

salicornia-delta-ebre-restaurant

Una vegada més, la reintroducció de la salicòrnia demostra com l’home aprèn a aprofitar i valoritzar tots aquells petits tresors que ofereix el delta de l’Ebre. Qui sap si d’aquí uns anys neixen les primeres jornades gastronòmiques de la salicòrnia.

A continuació us deixo amb un petit vídeo sobre la salicòrnia i l’espirulina, una microalga importada pels flamencs des del nord d’Àfrica, que vam preparar per a la sisena edició d’Ecofòrum, el Fòrum de Turisme la Ràpita.

Contacta

Vols ser Millennial?

  • Ens encantarà formar part del teu projecte
Enviar un correu electrònic

    On ens pots trobar?

    Carrer del Camí de Valls, 81-87 Desp 72⎜REDESSA
    Reus

    jaume@sommillennials.cat